El projecte de cultiu de fruita de muntanya a Catalunya es va iniciar el 2009 quan l’IRTA (Institut d’Investigació i Tecnologia Agroalimentàries) i ADRR (Associació per al Desenvolupament del Romànic Ribagorça) van signar el primer acord de col·laboració; i va continuar endavant amb l’IRTA i el Ministeri d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta va ser una iniciativa pionera, ja que no hi havia referències a aquests horts d’arbres fruiters en zones de muntanya properes als 1.000 m d’altitud. Aquest pas endavant va permetre determinar les característiques climàtiques, el potencial i l’aptitud de les zones de muntanya per a aquest tipus de cultius, aportant i transferint tot el coneixement generat a la indústria.
El 2018 hi havia més de 70 ha d’horts comercials plantats al Pirineu català. Aquests horts segueixen dos models d’explotació: el primer correspon a empreses consolidades que han estat cultivant pomes històricament a la fructífera zona de Lleida i han volgut diversificar la seva producció per tal d’optimitzar les seves estructures postcosecha. En aquest model, les empreses ja tenen les seves marques i els seus propis circuits comercials tant per als mercats nacionals com per als exportadors. El segon model correspon al de propietaris de petites explotacions agrícoles, normalment sense experiència en horticultura, o cedits de manera quasi altruista als darrers agricultors presents a les diverses zones de muntanya, on la ramaderia ha estat sempre una activitat tradicional vinculada al territori però que està en clara decadència ; com més pronunciat més impacte ha tingut el turisme.
En aquest cas, es tracta de petits horts propers als pobles i, en general, tenen una bona accessibilitat amb condicions de sòl òptimes i una bona idoneïtat per a la producció de poma. Els propietaris es dediquen a la producció com a feina a temps parcial, com a activitat i ingressos complementaris, similar al model dominant al Tirol del Sud o al Trentino al nord d’Itàlia. A causa de les dimensions més reduïdes d’aquests horts i la manca de connexió amb canals comercials preexistents, aquest tipus de producció se centra en mercats locals capaços d’avaluar aquest tipus de producció de qualitat, proximitat i vinculada al territori i la seva desenvolupament econòmic.
La tecnologia de producció dels diferents horts és similar pel que fa al seu disseny i sistemes de formació. Correspon a horts intensius amb portaempelts nanos, sistemes d’eixos centrals i densitats de plantació de 2.000 a 3.000 arbres per hectàrea, a espais d’arbres de 3,4-4 m entre línies i 0,8-1,2 m entre arbres. El reg i la fertilització es localitzen a alta freqüència, amb sistemes de control de reg automatitzats. A la majoria dels horts hi ha reg per aspersió i tots tenen xarxes antipedra.
Dels resultats obtinguts de les activitats experimentals realitzades en el marc del programa de cultiu de fruites de muntanya, hi ha alguns factors limitants a tenir en compte:
- Hi ha poca disponibilitat de terreny adequada per cultivar pomeres, amb parcel·les més petites, menys adequades per a la mecanització i de més difícil accés.
- Menor disponibilitat d’aigua de reg.
- El risc de gelades primaverals augmenta respecte al que sol passar a les zones planes com Lleida. El risc de gelades de tardor també és més elevat en les varietats tardanes, cosa que limita la seva plantació.
- Major risc de calamarsa, arribant al 100% a zones superiors als 500 m d’altitud, tot i que sol ser menor.
- El període vegetatiu es redueix linealment amb l’altitud, que és una limitació per a les varietats de collita tardana a altituds superiors als 1.100 m. La mida de la fruita tendeix a ser menor per a les varietats del grup ‘Gala’ i, a més altitud, major és la incidència.
- Major cost de producció.
- Manca de productors experimentats.
Com a qualitats favorables, podem considerar:
- Zones amb establiment de cultius molt baix. Per tant, menor incidència de plagues i malalties en termes de zones de cultiu tradicionals i concorregudes.
- Major facilitat per a la producció integrada i orgànica, especialment amb varietats resistents a la crosta que solen tenir un nombre menor de tractaments.
- Les dates de floració i collita es retarden entre 3 i 4 setmanes en relació amb el que s’observa a la zona fruitera de Lleida, que millora indirectament el color de la fruita.
- Un conjunt de fruites més gran respecte a la plana, de manera que les estratègies d’aprimament han de ser més vigoroses, especialment en varietats de mida de fruita més limitada, com ara ‘Gala’.
- Les condicions ambientals, en particular les temperatures, no només beneficien el color de la fruita, sinó que també milloren la qualitat de la fruita, com la textura, la sucositat i la cruixent.
- La maduració és més lenta i amb una finestra de collita més àmplia.
- El contingut i l’acidesa en sucre són més alts.
- En el mateix estat de maduració, la fermesa augmenta aproximadament 1 kg per a totes les varietats, excepte per a les tardanes com ‘Fuji’.
- El rendiment és similar als obtinguts a les zones planes.
- Menor petjada hídrica a causa d’una menor evapotranspiració.
L’orografia muntanyosa que modifica les condicions meteorològiques implica una major humitat ambiental, temperatures més baixes i, en definitiva, condicions menys estressants per als arbres. Els resultats obtinguts ens permeten afirmar que la producció de poma a gran altitud, per les seves característiques de qualitat diferencial, és una alternativa factible i una interessant complementarietat amb les zones fruiteres tradicionals. Malgrat això; la seva sostenibilitat dependrà si és capaç d’implementar una estructura comercial eficient, afegint valor a aquest tipus de producció que impliqui costos més elevats en comparació amb les zones planes. Tots aquests aspectes positius són encara més evidents en el cas de la producció de muntanya i ecològica dirigida als mercats locals. En resum, els horts de pomeres de muntanya no presenten riscos menys importants, però, a canvi, proporcionen un producte diferenciat del que el nostre país és altament deficient.
